“Antes que nacionalista hay que ser demócrata” (José Maria Aznar)
La bibliografia sobre el nacionalisme s’ha incrementat notablement les últimes dècades gràcies als treballs d’historiadors, politòlegs, economistes, antropòlegs... Molts autors denuncien els greuges quotidians i persistents contra Catalunya producte de la desigual relació Catalunya-Espanya. “Catalanofobia” -Francesc Ferrer-, “6 milions d’innocents” -Col.lectiu J. B. Boix-, “Catalunya, de la identitat a la independència” -X. Robert de Ventós-, “Cornuts i pagar el beure” -Josep Huguet-, “El meu país” -Josep Gifreu- i “Raons i tòpics” -J. M. Terricabras- en són una bona mostra.
Ballades de sardanes de diferents èpoques al veïnat escalenc de Cinclaus (fotografia: Agrupació Sardanista Avi Xaxu). Moltes expressions de cultura catalanes són ignorades, diluïdes, trasgiversades i fins i tot menyspreuades perquè no encaixen amb la cultura oficial espanyola.
Amb “Raons i tòpics” (La campana. Barcelona, 2001) Josep-Maria Terricabras, catedràtic de filosofia a la Universitat de Girona i col.laborador de l’AVUI i de Catalunya Ràdio, reflexiona sobre el catalanisme i l’anticatalanisme, analitzant raons i desemmascarant tòpics. Aquest llibre, creador de debat i discussió, ofereix una visió de la realitat i de com pot quedar deformada per la força dels prejudicis. L’autor passa revista, amb llenguatge diàfan, a les qüestions més interessants del catalanisme (sentiments, mites, identitat, cosmopolitisme, llengua, consciència...) i les reaccions que provoca, més negatives i viscerals que argumentades.
Segons Terricabras, “l’anticatalanisme és visceral, una mica tronat i molt repetitiu. I és una llàstima, perquè el catalanisme necessita per regenerar-se crítica constant i novedosa. L’anticatalanisme és extraordinàriament localista: només n’hi ha a Espanya. Ataca el nostre sentiment nacional només perquè és nostre; ataca la nostra dèbil i desprotegida identitat nacional des d’una identitat nacional forta i armada; ataca els nostres mites imposant-nos els seus”.
I afegeix: “La cultura nacional catalana proporciona, com totes, l’estructura bàsica del col.lectiu, els marcs de referència: la seva història, la llengua i la literatura, l’art i la ciència, les tradicions i els costums, el treball i el descans, el dol i les festes, les lleis i els ritus...”. Però, s’ocupen prou els polìtics espanyolistes d’ignorar, diluir o trasgiversar, segons convingui, aquells aspectes que en no encaixar amb la cultura oficial espanyola són considerats nocius o senzillament inacceptables. En l’àmbit de la cultura, aquest catedràtic sentencia: “el català que no té posició nacional catalana presa per activa, adopta automàticament, per passiva, la visió nacional espanyola”.
Restecte als sentiments, el filòsof assenyala que “cadascú pertany a la nació en què li és més fàcil d’establir complicitats, a aquella en què l’aire de família és més fort i en què el sentiment també ho és”. Tots els nacionalismes es serveixen dels mites. Diu Terricabras: “el nacionalisme és el mite dels que critiquen el mite del nacionalisme. S’equivoquen greument els que volen criticar el nacionalisme reduint-ho tot a l’examen dels seus mites, com si en fossin l’essència”.
La internacionalització de l'esport català rebota contra l'espanyolisme més cavernícola que fa prohibir el reconeixement de les seleccions esportives catalanes. A la imatge, els sis capitans que van protagonitzar el primer espot televisiu de TV3 en favor de l’oficialitat de les seleccions catalanes.
La identitat és un bé escàs que els poders fàctics sempre procuren controlar i un dels temes estrella de qualsevol discussió sobre nacionalisme. El catedràtic pensa que “la identitat nacional entesa com un procés d’identificació és més sana que no pas entesa com a model identitari)”. L’àmbit de la nació va més enllà d’allò que és familiar però s’atura més ençà d’allò que és foraster. En aquest sentit, Terricabras creu que “els Països Catalans encara són tres que no en fan un. La nació encara no coincideix amb la Pàtria, després de segles de divisió i maltractaments”.
Europa pot ser una sense que hagi de ser única, o sia, sense haver de negar les peculiaritats de les seves nacions. El catedràtic apunta en un doble sentit: “és l’Europa de la qual ja formem part, però alhora és l’Europa que hem d’infantar”. El nacionalisme ocult espanyol és qui súbtilment o no ataca els altres nacionalismes. “Amb el descrèdit nacionalista es pretén fer entendre que el nacionalisme és una doctrina caduca i en retirada. El nacionalisme ocult espanyol sempre intenta ridiculitzar i acusar els nacionalismes visibles (català, basc, gallec...). Així aconsegueix apartar les mirades indiscretes i seguir indiscutit... mentre sobre ell es construeix i es rearma el poder estatal”.
“El cosmopolita real no està en contra de cap arrelament nacional, sinó que en deriva; perquè només el que sap d’on és i d’on ve pot circular amb sentit de l’orientació. Altres pretesos internacionalistes no són ciutadans del món sinó ciutadans d’enlloc”, sentencia el filòsof. En relació als drets individuals i col.lectius opina que “la defensa dels drets i llibertats individuals troba el seu fonament en la praxi del grup que lluita per aquests drets, o sia, que invidualitza i personalitza l’individu”.
Amb el llenguatge compartim una forma de vida; en cada llengua hi ressonen segles d’història. Terricabras afirma amb contundència: “La relació íntima entre la llengua i els catalans es converteix en una relació literalment vital. Enraonem, doncs existim. Defensar la llengua no és tenir una visió nacionalista esquifida i provinciana sinó fer allò que fan les nacions poderoses sense demanar permís a ningú”. Pel que fa a la consciència de país, conclou que “tothom hi està implicat, per activa o per passiva i en una direcció o en una altra. En el cas de Catalunya, encara més la consciència pot ser llibertat”. Que així sigui!
Ballades de sardanes de diferents èpoques al veïnat escalenc de Cinclaus (fotografia: Agrupació Sardanista Avi Xaxu). Moltes expressions de cultura catalanes són ignorades, diluïdes, trasgiversades i fins i tot menyspreuades perquè no encaixen amb la cultura oficial espanyola.Segons Terricabras, “l’anticatalanisme és visceral, una mica tronat i molt repetitiu. I és una llàstima, perquè el catalanisme necessita per regenerar-se crítica constant i novedosa. L’anticatalanisme és extraordinàriament localista: només n’hi ha a Espanya. Ataca el nostre sentiment nacional només perquè és nostre; ataca la nostra dèbil i desprotegida identitat nacional des d’una identitat nacional forta i armada; ataca els nostres mites imposant-nos els seus”.
I afegeix: “La cultura nacional catalana proporciona, com totes, l’estructura bàsica del col.lectiu, els marcs de referència: la seva història, la llengua i la literatura, l’art i la ciència, les tradicions i els costums, el treball i el descans, el dol i les festes, les lleis i els ritus...”. Però, s’ocupen prou els polìtics espanyolistes d’ignorar, diluir o trasgiversar, segons convingui, aquells aspectes que en no encaixar amb la cultura oficial espanyola són considerats nocius o senzillament inacceptables. En l’àmbit de la cultura, aquest catedràtic sentencia: “el català que no té posició nacional catalana presa per activa, adopta automàticament, per passiva, la visió nacional espanyola”.
Restecte als sentiments, el filòsof assenyala que “cadascú pertany a la nació en què li és més fàcil d’establir complicitats, a aquella en què l’aire de família és més fort i en què el sentiment també ho és”. Tots els nacionalismes es serveixen dels mites. Diu Terricabras: “el nacionalisme és el mite dels que critiquen el mite del nacionalisme. S’equivoquen greument els que volen criticar el nacionalisme reduint-ho tot a l’examen dels seus mites, com si en fossin l’essència”.
La internacionalització de l'esport català rebota contra l'espanyolisme més cavernícola que fa prohibir el reconeixement de les seleccions esportives catalanes. A la imatge, els sis capitans que van protagonitzar el primer espot televisiu de TV3 en favor de l’oficialitat de les seleccions catalanes.La identitat és un bé escàs que els poders fàctics sempre procuren controlar i un dels temes estrella de qualsevol discussió sobre nacionalisme. El catedràtic pensa que “la identitat nacional entesa com un procés d’identificació és més sana que no pas entesa com a model identitari)”. L’àmbit de la nació va més enllà d’allò que és familiar però s’atura més ençà d’allò que és foraster. En aquest sentit, Terricabras creu que “els Països Catalans encara són tres que no en fan un. La nació encara no coincideix amb la Pàtria, després de segles de divisió i maltractaments”.
Europa pot ser una sense que hagi de ser única, o sia, sense haver de negar les peculiaritats de les seves nacions. El catedràtic apunta en un doble sentit: “és l’Europa de la qual ja formem part, però alhora és l’Europa que hem d’infantar”. El nacionalisme ocult espanyol és qui súbtilment o no ataca els altres nacionalismes. “Amb el descrèdit nacionalista es pretén fer entendre que el nacionalisme és una doctrina caduca i en retirada. El nacionalisme ocult espanyol sempre intenta ridiculitzar i acusar els nacionalismes visibles (català, basc, gallec...). Així aconsegueix apartar les mirades indiscretes i seguir indiscutit... mentre sobre ell es construeix i es rearma el poder estatal”.
“El cosmopolita real no està en contra de cap arrelament nacional, sinó que en deriva; perquè només el que sap d’on és i d’on ve pot circular amb sentit de l’orientació. Altres pretesos internacionalistes no són ciutadans del món sinó ciutadans d’enlloc”, sentencia el filòsof. En relació als drets individuals i col.lectius opina que “la defensa dels drets i llibertats individuals troba el seu fonament en la praxi del grup que lluita per aquests drets, o sia, que invidualitza i personalitza l’individu”.
Amb el llenguatge compartim una forma de vida; en cada llengua hi ressonen segles d’història. Terricabras afirma amb contundència: “La relació íntima entre la llengua i els catalans es converteix en una relació literalment vital. Enraonem, doncs existim. Defensar la llengua no és tenir una visió nacionalista esquifida i provinciana sinó fer allò que fan les nacions poderoses sense demanar permís a ningú”. Pel que fa a la consciència de país, conclou que “tothom hi està implicat, per activa o per passiva i en una direcció o en una altra. En el cas de Catalunya, encara més la consciència pot ser llibertat”. Que així sigui!
(L'Escalenc-...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada