A Scala Hanníbalis van de bracet en forma de 148 articles episodis d'història de l'Escala i Empúries i altres indrets, reflexions i opinions sobre temes d'actualitat i capbussades en el món de les ciències ocultes
..

• Tonet, l’anarquista que escrivia sardanes

"Tonet era un home extraordinari; probablement, una de les persones més cultes que mai he conegut", afirmava l’exministre de la II República Frederica Montseny. Es referia a l’escalenc Antoni Puig Artigas (1886-1960). Tonet Puig emigrà amb la família al final del XIX primer a Palamós i després a Barcelona però es tornà a establir a l’Escala a les acaballes de 1916. Hi exercí de barber i féu de la seva barberia del carrer Major un focus de cultura i idees llibertàries: era el barber erudit i esperit suprem de l’anarquisme a l’Escala.


Sempre s’havia sentit atret per la música. De nen es deleitava oient tocar la veterana cobla dirigida per Rossend Mercader (a) "Rossendo cadirarire", pare del seu company de fatigues Pere Mercader Andreu (1885-1969) i la recent fundada La Principal de l’Escala dirigida pel jove Josep Vicens Juli ‘Xaxu’ (1870-1956); s’entusiasmava especialment escoltant el noi Albert Martí Galceran (1881-1947). A les acaballes de 1916, després de dues dècades fora, Tonet tornava a establir-se a l’Escala. Només d’arribar fou un dels cofundadors de l’Ateneu Art i Cultura. El Xaxu hi col·laborà activament fent-hi altruïstament classes de música a les que a voltes hi assistia en Tonet. El Xaxu i en Tonet eren, segons com, dues gotes d’aigua: barbers, músics i llibertaris.

Als anys 10-20 l’Escala bullia sardanísticament; llavors La Principal de l’Escala era omnipresent. Fou en aquest context que Tonet Puig s’esmerçà la mar de satisfet a escriure sardanes. De fet, però, el seu exili del 1909, fugint de la repressió que va seguir a la Setmana Tràgica, li havia inspirat la seva primera sardana: fou en el moment de passar la frontera a través de la muntanya.

Va arribar a compondre sardanes i més sardanes, però mai no es preocupà de treure’n profit. Fidel al seu tarannà, les anava guardant, com feia amb la seva producció literària. Era autodidacta, no havia tingut professor de música, llevat d’algunes classes del Xaxu; ell creava el que sentia, el que li brotava del fons de l’ànima. Mai no va anar darrera de ningú perquè li estrenessin les sardanes. A còpia d’insistència, directors com el Xaxu, Vicenç Bou (1885-1962) i algun altre com el de La Principal de Peralada aconseguiren de donar a conèixer alguna sardana seva a les festes majors. Fou comentat que les seves sardanes no eren sinó simfonies.

Tonet passava llargues estones a la seva barberia dedicant-se, com també feia el seu col·lega Xaxu, a afinar uns acords amb la seva guitarra que més tard s’havien de traduir en una sardana. Amb únicament la seva guitarra componia les seves sardanes. Tonet, a més d’escriure les seves sardanes, també es dedicava a fer còpies manuscrites de partitures d’altres autors per poder ser interpretades per diferents cobles. Tenia, altrament, una altra passió musical: el violoncel, instrument al qual dedicava les millors hores del seu repòs.

L’impuls del Centre Joventut ‘Pequín’ va originar a meitat anys 20 la sardana d’Antoni Puig ‘Pequín avança’ escrita durant el seu exili de la dictadura de Primo de Rivera. Estrenada per La Principal de l’Escala a la Festa Major de 1928 formava part entre altres seves del repertori habitual de la cobla els anys 20-30. A les acaballes dels anys 20 s’enregistrarien dues composicions seves: el 1928 la cobla Barcelona-Albert Martí la sardana amb el nom d’aquesta cobla i el 1929 La Principal de la Bisbal la peça ‘Amistat’; ambdues gravades en discs per escoltar amb gramòfon.

Per a molts era insòlit que un anarquista escrivís sardanes. En una ocasió el mateix Puig ho va explicar al president Francesc Macià quan en un dels seus viatges per l’Empordà visità l’Escala. A la secretaria de l’Ajuntament, voltats de l’alcalde, el Comissari de la Generalitat a Girona i altres personalitats, el President i l’anarquista conversaren una estona. S’havien conegut a Barcelona. Macià digué a Puig que sabia dels seus dots de compositor de sardanes. "Escric sardanes perquè estimo la meva terra, el seu folklore, els seus costums i tradicions. Però no sóc catalanista i menys nacionalista. Vull un món sense fronteres, lliure i agermanat", va respondre Tonet.

El 1939 hagué d’iniciar el periple d’un nou exili; mai més tornaria. Es veié forçat, com tothom, a deixar enrere amb molt de recança l’Escala i totes les seves pertinences. La vigília de marxar va confiar al seu jove amic Quimet Piqué (1910-2001) una de les seves joies més preuades: la guitarra; avui, setanta anys després, el seu fill Jordi n’és dipositari. En canvi, desconeixem que s’en va fer del violoncel. Quan les circumstàncies de l’exili ho permeteren va reanudar la seva passió amb una nova guitarra. De totes elles només tenim constància de les dedicades a la seva amiga també exiliada Rosa Laviña. Aquesta, filla de Palafrugell i amiga també del matrimoni Piqué-Sagrera, l’acollí a l’occitana Montalban en el penúltim tram del seu exili.

De les tres que obsequià a Rosa Laviña se’n conserven dues: ‘Tendresa’ i ‘Flora Kaj Ariel’. ‘Tendresa’ és una sardana dedicada a la Rosa escrita el juliol de 1942 a la població pirinenca de Pierrefitte-Nestalas i ‘Flora Kaj Ariel’ és dedicada a la parella Guillemau-Laviña i datada a Montalban el setembre de 1953. La portada, manuscrita i en esperanto, conté aquestes inscripcions: "Al puremaj Kaj senkomparaj geamikoj Roza Kaj Stefano Guillemau" i "Vibredoj de libero homo, tio estas: de ‘stanga’ ermito". A la contraportada repeteix aquestes inscripcions però ara en català: "Flora i Ariel. Dansa ditiràmbica"; "A els dilectes i incomparables amics Etienne i Rosa Guillemau"; "Vibracions d’un home lliure, o sia, d’un ‘extravagant’ solitari".

Rosa Laviña recorda, amb un somriure, que sovint Puig sortia de fosc de casa amb la guitarra i dues espelmes per anar a un parc proper a compondre sardanes. El "Jardin des Plantes", creat el 1860, és un arboretum de 3 hectàrees que conté, entre d’altres, cedres del Líban, tulipers de Virgínia i ginkgos de la Xina; al llarg del seu recorregut es poden contemplar també algunes obres esculpides. Puig fou autor de moltes sardanes abans i durant l’etapa de Montalban. Tret de les de la família Laviña, la resta va quedar al domicili on vivia quan la mort el sorprengué a Tolosa el 1960.

Sempre acudia a l’Aplec de la Sardana instaurat el 1951 a Tolosa i organitzat pel Casal Català i la Llar de Germanor cada mes de juny en una illa del riu Garona (els anys 1953-1954 van tenir lloc a Ussat-les-Bains). Hi participaren cobles com Combo-Gili, Perpinyà, Els Únics, Camps-Audivert... També participava als Jocs Florals, al seu apartat musical, celebrats a Tolosa a partir de 1952. L’any 1957, amb motiu dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que, per segona vegada, se celebraven a Mèxic, concursà amb les sardanes ‘Muntanya amunt’ per al premi Pau Casals i ‘Ofèlia’ per al premi Mestre Nicolau. No va obtenir cap premi; tingué com a competidors músics de gran prestigi, com el gironí N. Costa Horts, que s’endugué el Pau Casals.

Antoni Puig surt referenciat al Diccionari d’Autors de Sardanes i Música per a Cobla "De la A a la Z" (SOM, 2002) amb una llista de sardanes estrenades (totes dels anys 20; només una part de la seva fecunda producció) ordenades alfabèticament i unes breus indicacions sobre el personatge: ‘Amistat’, ‘Barcelona-Albert Martí’, ‘Captiveri’, ‘Dolça Lina’, ‘El naixement de Venus’, ‘El somni del poeta’, ‘Emotivitat’, ‘Faune i les nimfes’, ‘Inquietud’, ‘Les típiques dansaires escalenques’, ‘Ofèlia’, ‘Pekín avança’, ‘Pepita’, ‘Sensitiva’ i ‘Teresa’.

Foren moltes les sardanes; bona part d’elles inèdites. Avui es conserven poques partitures: les dipositades a l’Arxiu de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, dues dedicades a la família Laviña (‘Tendresa’ i ‘Flora Kaj Ariel’) i una conservada a l’arxiu particular de Carles Pous (‘Les típiques dansaires escalenques’). Quasi setanta anys després d’haver deixat l’Escala, una petita mostra de les seves sardanes ha tornat a la població que als anys 20-30 ell havia representat culturalment i sindical arreu i molt dignament. Mai hauria imaginat que després de tant de temps els vells i els joves escalencs el tornarien a recordar i menys encara a través de la seva música.
(Aplec-2006)

REBOTIGA DEL SCALA

REBOTIGA DEL SCALA