Aquest tauró gris de 2,10 metres va aparèixer mort el 1992 a l'escalenca Illa Mateua (Fotografia: Rafel Bruguera)
Una aleta tallant l’aigua, una boca amb dents esmolades, un somriure malvat, un cos aerodinàmic i potent... Són els taurons. No ha d’estranyar, doncs, que aquests peixos amb fama de devoradors d’homes ens tinguin atemorits.
Pot semblar, exceptuant mariners i pescadors, que la mar de l’Escala no és mar de taurons, però són 30 les espècies de les 340 existents que habiten d’antuvi la Meditèrrània occidental, tot i que poques d’elles són realment perilloses. Així, la presència d’esquals a la costa de l’Escala i a tot el litoral mediterrani occidental és alguna cosa més habitual del que es pot pensar. De fet, no són poques les cites d’aquests peixos a les nostres aigües i pocs els testimonis de pescadors escalencs i d’arreu d’ençà que es té memòria.
De les 30 espècies de taurons en descriurem les 12 més comunes o conegudes començant per les de menor dimensió. El gat (Scyliorhinus canicula) és un tauró abundant de coll allargat i prim, de color gris rogenc, de 60 cm. de llargària (amb un màxim de 80) i viu prop de la costa; la moixina (Galeus melastomus) té un cos allargat i esvelt, de color marró clar, també de màxim 60 cm. i és relativament abundant; la mussola (Mustelus mustelus) és un esqual de color gris uniforme, de 1,60 metres màxim i relativament freqüent a poca profunditat; el caçó (Galeorhinus galeus) és l’exemplar més gran de les mussoles, de coloració grisa clara, com a molt 2 metres de llarg (inusual) i a l’estiu sol visitar les aigües costaneres.
El tauró gris (Carcharhinus plumbeus) té un cos robust, de color gris marronós, pot fer 2,30 m. màxim i tant frequenta mar obert com llocs pròxims a la costa. La tintotera o tauró blau (Prionace glauca) té un cos allargat i atractiu, de color blau brillant intens, de 2,80 m. màxim i sol freqüentar tant mar oberta com zones costaneres principalment a l’estiu; el marraix (Lamna nasus) és un excel·lent nedador de color blau fosc i pot fer 3 metres màxim; el peix martell (Sphyrna zygaena) és un tauró de color gris blavós, de cap a 4 m. màxim i pot ser vist prop de la costa; el solraig (Isurus oxyrinchus) és un gran depredador, de color blau fosc i de 4 m. màxim.
El peix guilla (Alopias vulpinus) té una aleta caudal extremadament llarga que usa per estabornir les seves preses, fa com a màxim 5,5 m. i sol nedar prop de la superfície: el tauró blanc (Carchardon carcharias) és un gran depredador, de coloració grisa fosca i pot fer 8 metres tot i que no sol passar de 6,50. El tauró pelegrí (Cetorhinus maximus), de color grisós, de generalment 4 a 6 m. encara que pot arribar a 10 o més, sol nedar paral·lel a la costa.
Les espècies més perilloses acostumen a deambular mar endins, però, ocasionalment, a l’estiu, no és estranya la cita a la costa d’algun exemplar aïllat. D’entre els més perilloses que ens visiten cal destacar la tintorera, el tauró blanc, el peix guilla, el solraig i el marraix. La tintorera és l’esqual més abundant a la nostra mar i el que més s’acosta al litoral pel seu caràcter desvergonyit a la recerca d’aliment; estan documentats molts atacs a petites embarcacions i a submarinistes i nedadors. El solraig i el marraix poden arribar a ser agressius amb els submarinistes sense haver estat provocats; aquest segon és el que apareix a la novel·la d’Ernest Hemingway “El vell i el mar”.
La presència del tauró blanc a les nostres costes està registrada; és una de les criatutes més evolucionades del planeta i també més amenaçades d’extinció. Se’n capturà el 1878 un exemplar de 6 m. a les illes Columbrets i més cap aquí se n’han detectat prop de les illes Balears, costa castellonina, golf de Lleó i Vilassar de Mar. A Tossa es capturaria una femella de quasi 5 m. el novembre de 1992. Els 26 i 27 de desembre de 2004 es localitzaren, segons informà la revista “El Far Comarcal”, tres individus, dos d’ells entre 4 i 6 metres, davant de la costa de Torredembarra (Tarragonès). A tota la Mediterrània, segons xifres oficials, s’han produït 23 atacs entre 1907 i 2006; 11 d’ell fatals. Es creu n’existeix una població reproductora a les aigües de Sicília.
La pesca de taurons amb finalitat comercial a les nostres aigües no és gaire estesa a diferència d’altres zones (a tot l'Estat se'n pesquen més de 350.000 l'any, segons l'organització Oceana). Les nostres embarcacions solen capturar els esquals, sovint sense intenció, amb l’art d’arrossegament i el palangre. Les espècies més agafades són el solraig, el caçó i, més esporàdicament, el tauró pelegrí, el peix guilla, el marraix, el peix martell i la tintorera. A l’Escala, segons em comenta el pescador Xicu Oliveras 'Tero', "generalment són petites tintoreres, gats, alguna cria de marraix i de tant en tant algun bocadolç (tauró pelegrí) enredat a la xarxa i molt rarament algun peix guilla; abans, en temps del meu pare, abundaven els gatvaires i els agullats". Respecte a la pesca esportiva, els més capturats són la tintorera, el solraig i el peix guilla.
El tauró pelegrí, freqüent a les nostres costes, sovint queda embolicat a les xarxes o apareix a la deriva. Aquest peix, el més gran del món després del tauró balena, és altament migratori i s’alimenta de zooplàncton i invertebrats. És inofensiu, però es coneixen casos d’aquest tauró en perill d’extinció víctima de la sobrepesca que havent estat arponejats han atacat les embarcacions; antigament era molt capturat per l’oli del seu fetge. El peix guilla a voltes és agafat perquè en intentar colpejar amb la seva llarguíssima cua les sardines capturades per les embarcacions acaba embolicat a la xarxa.
* Si en voleu més informació, consulteu, entre d’altres, el llibre Taurons dels Països Catalans (1996), dels ictiòlegs Joan Barull i Isabel Mate del Museu de Zoologia de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada